Doncs sí, el típic consell de l’autocrítica com a mitjà de millora, típic però no per això menys important! Dels errors aprenem, reflexiona sobre tu abans de fer-ho sobre els demés, no repeteixis els teus errors... Crec haver il·lustrat una mica alguns elements del recorrent discurset clàssic, deixem-nos de cites per fer bonic i entrem en matèria!
Tenim consciencia de la colossal pluralitat ideològica present en el que anomenem “esquerra”, paraula que engloba diferents actituds ètiques tant pràctiques com teòriques amb un fi bastant semblant: Una equitat social real, sostenible i lliure sustentada en una conscienciació moral de les poblacions i una actuació activa d’aquestes dins de la societat, és a dir, una certa autogestió de les poblacions cap a elles mateixes, sols el poble guia al poble. Començarem per aquí, hem d’enfocar aquest admirable objectiu com un fi ètic però no com el fi personal que en última instancia es del qual es desprèn tota la ideologia d’esquerres: Crear un entorn on tothom tingui la possibilitat de ser feliç, l’objectiu es la felicitat! Moltes vegades aquest objectiu es oblidat i això porta a ofuscar-nos en els valors en els que creiem, oblidant perquè defensem tals valors, amb quin objectiu ho fem. Això porta a desitjar la implantació d’aquests valors com a fi i no com a mitjà cap a la felicitat el que es tradueix en actuacions molt allunyades del verdader objectiu.
Seguint aquesta línia i parlant de valors: un dels grans problemes de l’esquerra al meu perer és aquesta ofuscació ideològica tan gran, cada ideòleg creu fermament en els seus valors i no es deixarà convèncer ni arribar a punts mitjos amb altres ideologies el que porta a una confrontació dins de l’esquerre que, com hem pogut anar veient al llarg de la historia, ens ha portat a una impotència d’unitat amb nefastos resultats. Hem d’aprendre a sacrificar part dels nostres interessos ideològics en casos on la unió amb altres ideologies és la única manera que en la pràctica aporti resultats socials reals, la CUP dins la coalició tripartita per la independència és un clar exemple. Evidentment que hi ha línies d’actuació que no podem ni volem creuar, igual que tampoc tractarem amb ideologies amb determinats valors i que, per altre banda, defensar fermament uns valors ens aporta una motivació i una voluntat amb molta decisió que ens ajuda a continuar lluitant dia darrere dia. També hem de pensar que moltes vegades l’objectiu de les diferents ideologies és molt semblant, l’únic que diferim en els mètodes de actuació per assolir el determinat objectiu, però no per això hem d’atacar i desprestigiar al nivell que ho fem les ideologies que no són les de un propi, realitat reflectida en l’eterna lluita entre l’anarquisme i el comunisme. El que hem d’intentar es convèncer a l’altra ideologia mitjançant arguments, respectant els seus i tenint una actitud relaxada i comprensiva, atacar no porta a ninguna banda, l’educació no es basa en atacar, es basa en fer veure a l’altre el perquè d’una cosa o d’una altre. I això es extrapolable a qualsevol altre nivell, també debatent amb un nazi, amb un homòfob hem de mantenir aquesta actitud i aquesta metodologia sense fer aflorar aquesta ira interna que com hem dit abans funciona molt be per aportar-nos motivació i decisió per a continuar lluitant, però que per a ensenyar es transforma en una eina contraproduent. També trobem casos on es parla amb gent ignorant i podem deduir que sembla que l’esquerra repugna la ignorància però que no sap enfrontar-se a aquesta, veig odi cap als ignorants quan el que hem de tindre es voluntat per educar-los.
I si encara fent aquesta reflexió us costa no alliberar aquesta ira revolucionaria interna quan tracteu amb altres persones e ideologies, intenteu fer aquest exercici d’abstracció: Intenteu veure a les persones com una constitució de dos parts, l’individuo com a tal (amb els seus instints, sentiments, etc.) i l’influencia que ha rebut i que ha portat al individu a decantar-se cap a una ideologia i uns valors concrets. És a dir intenteu veure a les persones com un compost d’humà i d’influència i penseu que el que voleu combatre verdaderament, és la seva influencia, no la seva humanitat. Quan ataquem al altre amb insults i una manera agressiva de parlar, el que fem és atacar també a la humanitat de la persona. És un exercici que com a humans hauríem de utilitzar, també en altres aspectes, hem de deixar de veure simples delinqüents i pensar que son víctimes de la pròpia influencia que han anat acaparant i que els hi ha fet actuar d’una manera. Hem de començar a veure a la gent com nens innocents amb una gruixada capa d’influència que han anat formant. Que potser una persona és un mal-tractador perquè ha viscut en un ambient on la violència regia les normes i controlava tot i ha rebut aquesta influencia, però que havent viscut en un altre ambient, seria una persona pacifista molt tranquil·la i calmada. Sé que aquest exercici d’abstracció manca de perspectiva pràctica ja que d’aquesta manera no podríem culpar a ningú de res, però fins a cert punt ens ajuda a ser persones més objectives i més comprensives, amb menys prejudicis, persones que busquen el canvi d’una altre manera, d’una forma més humana, amb l’educació.
Aquesta ofuscació ideològica també ens porta a desprestigiar els canvis petits. Un clar exemple són alguns sectors dels comunistes revolucionaris els quals anhelen un canvi gegantí de les coses mitjançant una revolució i tot el que no sigui aquesta revolució, encara que siguin canvis més petits que aproximen a la societat cap als valors comunistes, no te importància. Això demostra una falta de practicitat bestial i també una manca d’estudi del context històric, això si, després es sustenten en tota una teoria d’anàlisis històric, el materialisme històric. Però bé que després no analitzen rigorosament el context històric: cada societat és molt diferent i s’ha d’analitzar la mentalitat d’aquesta, les costums i la historia d’aquesta per veure si es factible verdaderament una revolució, o si per contra la gent de la determinada societat encara no esta preparada per aquest acte. I si no ho està, sempre ens quedarà la socialdemocràcia que, encara que aconsegueixi canvis més petits que el socialisme revolucionari, aconsegueix canvis que aproximen a la societat cap als valors comunistes, a part que també l’aproximen cap a una mentalitat més socialista, creant poc a poc un context social en el que sí és factible la revolució. Aquesta mancança d’anàlisi històric els converteix en simples oportunistes. Dic comunistes, com podria dir anarquistes, anarcocomunistes, etc. A part aquesta mentalitat és una pròpia contradicció amb l’actuació de molts d’aquest ideòlegs: La majoria d’aquests, inclús veient el fracàs històric propiciat pels ideòlegs del PSUC, defensen que primer s’ha d’acabar amb el sistema capitalista i després s’han de fer les revolucions socials pertinents, primer enderrocar al enemic i després fer la revolució social. Si analitzem aquest mètode d’actuació podem arribar a concloure que això significa que les lluites feministes actuals, les lluites antiespecistes actuals, entre altres, que aconsegueixen canvis dins el sistema capitalista, no serveixen de quasi res, ja que fins que el capitalisme no desaparegui no s’ha d’intentar instaurar el feminisme. Per tant ¿Hem de deixar que les dones continuïn patint la repressió del patriarcat fins que no s’enderroqui el capitalisme?¿De cas no tenim una consciencia moral que no pot tolerar aquests actes (estiguem o no dins un sistema capitalista)? La lluita és gradual. Crec que aquest és el problema que poc a poc ha estat més eradicat, l’esquerra cada vegada és més practica i menys ambiciosa en el sentit que també es conforma en fer canvis petits i a nivells més baixos com a nivell local, doncs si volem crear una verdadera societat conscienciada, la conscienciació s’ha de fer des de avall i gradualment. Amb això no estic dient que fins que no desaparegui el sistema capitalista no es podrà establir un sistema feminista, ecologista verdader, perquè això és així. Ja que l’antagonisme evidenciat entre el capitalisme i aquestes ideologies fa que dins d’aquest no pugui existir una verdadera manifestació d’aquestes. No obstant, els canvis petits també són importants. La revolució és per al poble, per millorar la seva situació, els canvis petits també són per al poble encara que no siguin tan notables, la lluita és gradual. També hem d’analitzar la historia per veure que el sistema capitalista és molt nou, només porta 200 anys en comparació amb el sistema esclavista que supera el miler, per exemple. Per tant hem de valorar si la societat actual es prou madura com per avançar al següent nivell. Sí es veritat que la tecnologia actual ens permet tenir una xarxa i una comunicació ideològica molt potent, sumant el fet que els sistema capitalista ja ha entrat en crisi tant a nivell econòmic com a nivell ecològic, crec que la transformació cap al següent tipus de sistema serà molt més ràpida que les que s’han efectuat anteriorment producte de la lluita de classes. Hem de fer l’exercici de veure el temps d’una forma més històrica, en tercera persona, i no tant personal, ja que la noció canvia molt segons la perspectiva.
Altres problemes a esmentar són:
La transformació de les teories dels grans referents i pioners dels diferents moviments en dogmes i la conseqüent actitud sectària d’alguns col·lectius; La creixent apologia a la violència (tema d’assaig en un futur); La focalització en problemes de poca importància, acció que frena la força de la lluita contra els problemes més grans e importants. Entre altres.
Per concloure l’assaig faré una petita síntesi: L’esquerra es composa per ideòlegs amb una ira revolucionaria interna que constitueix una motivació que impulsa el moviment cap endavant però que per altre banda espanta i intimida a qualsevol persona sense posició política o amb una de diferent, fent que l’acte de conscienciació sigui molt més difícil. Aquesta ira revolucionaria es complementa amb una ferma creença dels valors que un defensa, el que per una banda és bo, però que per l’altra crea una impossibilitat d’unió palpable dins l’esquerre. Encara que anhelem i desitgem una revolució i un gran gir social, poc a poc hem aprés a fer petits canvis dins d’aquest podrit sistema per no estancar-nos, procurar una millor situació dels oprimits i conscienciar al poble per preparar el camí cap el canvi! Però una cosa del cert és que no podem comparar aquests errors que poc a poc estem arreglant amb la gran quantitat de coses bones que ens brinda l’esquerre. Visca l’anarquia! Visca el comunisme! Visca la llibertat i visca l’equitat!
